Paperassa

Una mudança és una bona ocasió per fer net i fer fora de casa tot de papers vells que, si no ens han servit de res en els anys precedents, difícilment ens serviran gaire en els anys a venir. En això estic.

Després d'omplir uns quants contenidors blaus, m'he quedat amb el que he anat considerant més essencial de tot el que acumulava. Per exemple, les postals de Nadal dedicades per l'Albert Musons: després de molt de temps als calaixos han adquirit, malauradament, un valor molt especial.

Els papers també m'han recordat bons viatges, meus i d'amics que em van anar enviant postals quan –glups!- encara no existia ni el correu electrònic, ni els blogs, ni el facebook…

I també les primeres feines, i tota la gent que he anat coneixent. I alguns reportatges que valdria més no haver escrit, i esborranys d'articles que mai no heu vist publicats.

A més de feines, alguna bona feinada, com la que vam fer amb el Gerard Maristany per a la revista commemorativa del 20è aniversari de Carrer Gran: un dossier complet sobre l'evolució de la vida política del districte, amb retalls del Gràcia Express, del mateix Carrer Gran, i de publicacions posteriors, com el Gràcia6. Falta, és clar, l'Independent, que tot i tenir una edat, és massa jove per sortir en aquells papers.

I els cartells de promoció del Gracia6, i els logos de l'Orquestra de Cambra Vila de Gràcia, i els primers programes del cicle Nits Clàssiques, i el primer guió del Menú de Clàssica de Ràdio Gràcia, i… Podria posar-me tendre i dir que m'ha agafat enyorança d'aquells temps que no tornaran, i que m'he entristit. Però no. La veritat és que l'experiència mola, potser perquè ja no puc distingir ja quina part de la paperassa és Pep, quina Guillem, quina Albert, quina Gerard, quina molts altres que han anat deixant papers per la meva vida. Benvinguts siguin els seus records!

(Publicat a L'Independent)

Cançons de bressol

Cançons de bressol

Ahir vaig conéixer la Chloe, la filla de la Gina Pol. Parlant, parlant, vam arribar a la conclusió que ratlla ja una mica que totes les joguines de nadó portin la mateixa musiqueta: la típica cançó de bressol de Johannes Brahms. I més, quan aquests nadons viuran el que vingui després de l’època de l’mp3. Per què les joguines no tenen un repertori més ampli??????

Ja posats, la Gina em va preguntar si conec altres cançons de bressol, més enllà de les populars catalanes o d’altres indrets. De seguida em va venir al cap la Canción de cuna para dormir a un negrito, de Xavier Montsaltvatge. Vaig decidir fer-li un CD amb cançons de bressol ben maques. He començat a fer recopilació i ja tinc un tast que vull compartir amb vosaltres. Guardeu-vos aquest article als Favoritos, i mai que tingueu insomni us el podeu posar de fons!

La primera cançó de bressol, ja l’he esmentada: la Canción de cuna para dormir un negrito, que és una de las Cinco Canciones Negras de Xavier Montsalvatge. Cantada per la Victòria dels Àngels és una delícia (la presentadora i els aplaudiments tallen el rotllo, vale, però podeu saltar directament al segon 50, que és quan comença lu bo):


Per no sortir del país, també és inspiradíssima la Nana de Manuel de Falla que aquí podeu sentir cantada per la Teresa Berganza, amb acompanyament de guitarra:


Una de força habitual és la Wiegenlied de Schubert. Repeteixo veu, la de Victòria dels Àngels, que també aquí està fabulosa:


Però no totes tenen perquè ser cantades: aquí va una per a violí i piano, de Maurice Ravel:


I una de les meves, preferides: l’Aria de les Variacions Goldberg de Bach, que segonsla versió per a clavicèmbal de Pierre Hantaï:


I, ni que sigui per acabar, la cançó de bressol de Brahms, la més mítica i trillada de totes. Però ben cantada és tan maca… Sí, altre com per la Victòria dels Àngels, què passa?


Ara m’adono que aquest post és ben bé un fracàs: totes aquestes cançons són tan maques que em veig simplement incapaç d’adormir-me mentre les escolto!

Santa Maria de Gràcia recupera la tradició del Cant de la Sibil•la abans de la Missa del Gall

Aquesta setmana, a més del'habitual columna (que trobareu en l'entrada anterior), l'Independent obre la secció de Cultura amb un article meu sobre la recuperació del Cant de la Sibil·la a Gràcia. Si el 24 de desembre a la nit no teniu plans, hi esteu convidats!

Santa Maria de Gràcia recupera la tradició del Cant de la Sibil·la abans de la Missa del Gall
La Federació Festa Major i l’Orfeó Gracienc han volgut que aquest any soni a Gràcia el Cant de la Sibil·la, costum pràcticament extingit des que el Concili de Trento el va prohibir l’any 1563. L’Orfeó, amb la soprano Marga Mingote, cantarà també nadales i estrenarà una obra del seu director, Poire Vallvé, el motet Hodie Christus Natus est.


El Cant de la Sibil·la és una tradició medieval que en el seu moment va estar molt arrelada a tots els territoris de la Corona Catalanoaragonesa. Es tracta d’una obra musical basada en les profecies de les Sibil·les que es van considerar anuncis del naixement de Jesús. Per això es cantava durant el Nadal a les esglésies.

La caiguda en desgràcia del Cant de la Sibil·la es va produir al Concili de Trento (1563), en què es va voler defensar el catolicisme dels moviments herètics. Les Sibil·les, personatges pagans de la cultura precristiana, van caure de la llista del que es considerava purament catòlic.

Actualment, la tradició del Cant de la Sibil·la es manté a les Balears, però a Barcelona -fins aquest any- només la basílica de Santa María del Mar ha estat un referent continu per als amants d’aquesta música.

La soprano Marga Mingote serà l’encarregada de posar veu a la profetessa. L’Orfeó Gracienc hi participa, i a més prendrà part de la missa del Gall, cantant nadales i estrenant el motet Hodie Christus Natus est, de temàtica nadalenca, compost pel seu director, Poire Vallvé. Actuaran acompanyats de Feliu Ribera (percussió), Anna Casademunt (viola da gamba), Quim Boix (xeremia i tarota) i Amaia Goñi (orgue).

Els qui aneu la nit de Nadal a Santa Maria de Gràcia, malgrat tot, no sereu tractats com a heretges: el Concili Vaticà II va flexibilitzar la presència de la música a les esglésies i ara anar a sentir el cant de la Sibil·la no és pecat, malgrat ser un gran plaer.

Cop de sabata

Aquí va la columna que aquesta setmana em publica l'Independent:

Cop de sabata

Difícilment es pot tenir un final de mandat pitjor que el que està protagonitzant aquestes setmanes George Bush. Després de vuit anys a la Casa Blanca, sap que el seu successor serà d’un altre partit, i això sol ja és símptoma d’alguna cosa. Però et poden passar coses pitjors al final d’una carrera política.

És pitjor, després de vuit anys, anar per les televisions plorant en les últimes entrevistes, perquè resulta que ara t’has adonat que els serveis d’intel·ligència (n’hem de dir així, què hi farem) et van colar una trola com una catedral quan et van dir que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva. I que tu t’ho vas creure i li vas fer creure a una colla d’amics (Blair, Aznar) que ara estan destronats.

És molt pitjor que el teu equip decideixi que en la teva darrera felicitació nadalenca com a president la protagonitzi… en Barney, el teu gos, com a ésser més assenyat de la Casa i l’únic que té idees sobre com posar la decoració nadalenca. Potser és simplement l’únic que té idees?
També és pitjor que els teus conciutadans consideren que ets el principi del final de l’imperi nordamericà, perquè t’has carregat la imatge que el teu país tenia a nivell internacional.
I és nefast saber que t’acomiades deixant una crisi mundial que han organitzat els teus bancs amb hipoteques-escombraries i estafes multimilionàries. És també molt fotut saber que tens més aturats que mai en un país en què perdre el treball equival a quedar-se tirat al carrer, sense cap suport públic i a més en molts casos sense assegurança mèdica. Però no crec que això el preocupi gaire, la veritat.

I m’he guardat per al final el pitjor de tot: que en l’última visita sorpresa que fas a l’Iraq –país que has contribuït a democratitzar i millorar, per molt que la gent d’allà s’entesti a dir que la intervenció militar ha anat fatal i tot està pitjor- t’acomiadin a cop de sabata en plena roda de premsa, amb totes les televisions enregistrant inevitablement la imatge. I que el llençador de la sabata sigui considerat un heroi a qui alguns pares ja ofereixen les seves filles en matrimoni.
L’Obama deu estar impacient per ocupar el càrrec de president, però m’atreviria a pensar que Bush no veu el moment de treure’s el càrrec del damunt. Difícilment podrà fer res per deixar una imatge que no sigui una caricatura.

Gatets (bis)

Uffffff... Des que sóc a Madrid aquest blog està fataaaaal! Viam si aviat us explico les aventures per la capital... De moment, penjo l'article d'aquest mes a l'Inpendent...

Gatets (bis)

Fa un any i mig, vaig escriure en aquesta mateixa columna un article titulat "Gatets". Llavors jo no en tenia pas, de gats, però vista l'admiració que em desperten aquests animals molts van pensar que per casa meva en corrien uns quants.

El cas és que una mica més tard vam incorporar dos gatets estupendos, l'Ulisses i l'Aquil·les, a les nostres vides. Ara, que per qüestions de feina soc fora de casa de dilluns a divendres, són el que més trobo a faltar de Barcelona, sense cap mena de dubte.

Amb la família i els amics pots parlar per telèfon, xatejar via facebook o fins i tot veure'ls amb l'skype. Però les noves tecnologies difícilment aconseguiran que a 600 kilòmetres de distància un gat se'm tiri als peus perquè li grati la panxa una bona estona.

Tampoc aconseguiran reproduir la sensació que se m'enfili al llit en plena matinada i em desperti fent aquell rummm, rummm a l'orella. Com a molt, algun dispositiu podria arribar a simular els miols que fan quan els tanquem la porta, precisament perquè no vinguin al llit.

Trobo a faltar també que em vinguin a emprenyar al sofà, buscant el racó on quedar millor encaixats, encara que això impliqui immobilitzar-te. I

també trobo a faltar que m'ignorin quan sóc jo qui els busca per gratar-los o raspatllar-los una estona. O que assaltin la porta del despatx a esgarrapades quan sóc dins intentant concentrar-me per fer, entre altres coses, els articles de l'Independent.

Els gats, al contrari que als gossos, no se'ls pot donar una ordre i esperar que la compleixin sense dil·lació. La decisió final, indefectiblement, és sempre seva.

Rellegint tot el que acabo d'escriure, no entenc per què els trobo a faltar: miols de matinada, impertiències diverses, desobediència patològica... Però són tan monos i els tinc tan lluny!

Laia Bonet

La vaig conéixer al Parlament, en temps d’efervescència estatutària que, de tan intensos, ara ens semblen remots. La descoberta d’un blog de cuina ens va portar a produir massivament trufes de xocolata amb taronja i menta que van tenir força èxit al Parlament. L’Estatut i la bona cuina, així com les passejades per París, el Pirineu de Lleida/Osca i Gràcia, van anar teixint una amistat que es va consolidant cada cop que posem els peus a la Nena.

Els mèrits de la Laia Bonet queden glossats en un dels darrers articles del Guillem Espriu, que està especialment orgullòs per la bona representació que l’agrupació socialista de Gràcia ha obtingut a la nova executiva nacional del PSC. Felicitats, doncs, a tots i a tu, Laia, només dir-te que això caldrà celebrar-ho simplement amb unes bones madalenes.

Esdevenint madrileny

Com han passat aquestes tres setmanes! Estar tancat entre les parets de Nuevos Ministerios sembla que fa córrer el temps més de pressa. I això que els edificis, a primera vista, fan pensar més aviat en un retorn al passat!

Com que les dues primeres setmanes vaig tenir més aviat poca vida social, aquesta he fet un esforç per trobar algun forat per conèixer una mica la que serà la meva ciutat (bis) durant els propers anys, espero. Així, a banda de visitar el Senat, el Congrés i l’hotel Ritz per qüestions de feina, he pogut passar per Malasaña, el barrio de las Letras i fins i tot Chueca. Una proesa, vaja.


Amb l’Odile i el Ferran vam trobar l’estona per fer unes rises (va costar-nos força, ben bé per culpa meva, ho reconec) i descobrir el Casa Alfonso, que és un dels llocs que diuen que un no es pot perdre. També diuen que Cervantes va acabar allà El Quijote, cosa que no deixa de ser una proesa: la segona part d’El Quijote és de 1615, i la taverna diu a l’entrada que està fundada el 1800 i picu. Meravelles de la ciència.

Total, que entre això i que ahir vaig veure el partit de la selecció espanyola, veig que m’estic tornant madrileny a una velocitat insospitada. Cosa que, per cert, no em treu les ganes d’arribar aquesta tarda a Barcelona, passejar pel centre, i passar demà pel PSC a retrobar amics, que els trobo molt a faltar!

De la Ciutadella a Nuevos Ministerios

Quan vaig connectar els auriculars que et donen a l’AVE, estava sonant l’ària de les Goldberg versió Leonhardt. En arribar a Atocha, el primer que veig és un anunci amb una foto immensa de Sant Climent de Taüll. Excel·lents auguris per començar una nova etapa professional a Madrid!

Dimecres vaig assistir al meu darrer ple al Parlament i divendres ja vaig conéixer les persones amb qui espero compartir uns anyets al ministeri de Treball i Immigració. La veritat, em va saber greu deixar la feina dels darrers quatre anys, i els meus diputats i diputades: la Manuela de Madre, el Miquel Iceta, el Joan Ferran, la Carme Figueras, el David Pérez… la llista és llarga, perquè amb tots he tingut una relació excel·lent i hem passat molt bones estones. Treballant molt, però treballant de gust. Com em va passar quan vaig marxar de RAC1, tinc la sensació d’haver guanyat molts amics, i això és el que importa. En aquest aspecte, m’haig de considerar afortunat.

I demà m’incorporo a ple rendiment a l’equip del ministre Celestino Corbacho. En tinc moltíssimes ganes, tot i que això de deixar a Barcelona marit, mare i gatets se’m fa una mica una muntanya. Sort que tenim l’AVE, com ha comprovat el Guillem aquest mateix cap de setmana. I sort que aquí ja començo a fer amics que em fan fotos i em penjen pels webs: feu si no us ho creieu, feu un cop d’ull al Netoratón del César Calderón. Si és que en temps del web 2.0 no es pot tenir intimitat, home!!!!