D'acord que vaig amb una mica de retard, però el cas és que aquest és l'article que avui em publica l'Independent:
Festa Major
Feu-me recordar, si us plau, que algun dia escrigui sobre els despistats. És un tema que conec bé. Us en pot donar fe la Meri, la redactora en cap de l’Independent: encara espera el meu article per a l’especial de Festa Major d’enguany. Em vaig despistar, què hi farem?
El podria escriure ara, però amb la Festa acabada fa una mica de mandra parlar del tema que se’ns proposava: com afecta la crisi econòmica als guarnits i les programacions dels carrers.
Fa mandra perquè encara tinc enganxat el ritme de rumba catalana del pregó del Sicus. L’art que un porta dins no es deixa impressionar per les dades macroeconòmiques.
També és recent el record de la nit en què els carrers eren plens de gent doblegant filferros, pintant castells de paper i omplint bossetes d’aigua en forma de somnis. Les bones idees no hi entenen, d’index bursàtils.
I el soroll dels trabucaires despertant tot el barri, i la cara de son tots els qui, amb les parpelles a mig tancar, s’arrossegaven morts de cansament però incapaços de perdre’s un minut de la Festa. Els badalls tampoc mai no s’han preocupat de les notícies de portada.
Les nits que els d’El Cargol Graciós van decorar amb bona teca i els dinars a casa amb amics -i sobre tot amigues- van ajudar a recuperar forces. Amb un plat a taula -no luxòs, però fet amb una mica de carinyo-, la crisi passa millor.
I les Dones del 36? Per primer cop se les homenatja amb una plaça dedicada a totes les que van tirar endavant la casa mentre els marits marxaven, amb futur incert, al front. Allò les va preparar per afrontar qualsevol altra crisi.
Són tants records d’una Festa tan maca que barrejar-hi la paraula “crisi” es fa estrany. Penso en els veïns i veïnes de Puigmartí jugant al bingo de matinada, i els de Tordera muntant el seu tramvia, i els de Llibertat fent origamis, i veig clar que la crisi és que algun imbècil et destrossi el decorat. O que uns quants incontinents vagin marcant territori en franca competència amb el gènere caní. A la resta de crisis, la Festa és ben immune.
04 setembre 2009
25 juny 2009
Homes
Aquest és l'article que aquesta setmana em publica l'Independent
Homes
No sabem fer dues coses al mateix temps, no ens agrada anar a comprar roba, i ens encanta mirar el futbol tot prenent birres amb amics. No ens recordem mai de baixar la tapa del vàter, però en canvi conduïm molt millor que qualsevol dona i amb quatre eines muntem (o desmuntem) el que calgui. Sí, els homes som així.
El cúmul de virtuts que es conjuminen en els representants del gènere masculí ens porta a aconseguir fites del tot meravelloses, inimaginables i sovint incompreses pel gènere femení. Una d’aquestes proeses la vaig trobar fa ben poc en l’Independent número 300: allà vam poder llegir com, en una professió on les dones són majoria, i en un districte en què sovint lluïm valors com la igualtat i la defensa dels drets i les llibertats, l’Independent crea un Consell Editorial format per 16 homes i només 2 dones.
No sóc precisament un defensor de la causa feminista, però home… de vegades et trobes coses que fan mal als ulls. No es tracta de marcar quotes, però potser sí que hauríem de pensar que alguna cosa ens està passant.
A les planes del mateix Independent, veig que signen articles la Natàlia, la Júlia, la Gina, la Paula, la Gemma, la Mariona… I a Gràcia hi ha més dones ben actives en l’àmbit de la comunicació. El programa Ones de Dones, per exemple, ha rebut fins i tot premis; La Tortuga en té un bon grapat que escriuen bé; Gràcia Multimèdia està presidit per una dona…
Déu me’n guard de suggerir que el nostre director sigui cessat o, encara pitjor, obligat a sotmetre’s a una operació que el trastoquès contra els seus desitjos. Però, ja que els membres (mai millor dit) del Consell Editorial estem per opinar, doncs potser podem pensar si no valdria la pena que d’aquí a no gaire aconseguim que la nostra galeria de fotos tingui més cares alegres i amb els cabells tirant a despentinats com l’Eva, la Meritxell… O jo mateix, que en això ens assemblem.
Homes
No sabem fer dues coses al mateix temps, no ens agrada anar a comprar roba, i ens encanta mirar el futbol tot prenent birres amb amics. No ens recordem mai de baixar la tapa del vàter, però en canvi conduïm molt millor que qualsevol dona i amb quatre eines muntem (o desmuntem) el que calgui. Sí, els homes som així.
El cúmul de virtuts que es conjuminen en els representants del gènere masculí ens porta a aconseguir fites del tot meravelloses, inimaginables i sovint incompreses pel gènere femení. Una d’aquestes proeses la vaig trobar fa ben poc en l’Independent número 300: allà vam poder llegir com, en una professió on les dones són majoria, i en un districte en què sovint lluïm valors com la igualtat i la defensa dels drets i les llibertats, l’Independent crea un Consell Editorial format per 16 homes i només 2 dones.
No sóc precisament un defensor de la causa feminista, però home… de vegades et trobes coses que fan mal als ulls. No es tracta de marcar quotes, però potser sí que hauríem de pensar que alguna cosa ens està passant.
A les planes del mateix Independent, veig que signen articles la Natàlia, la Júlia, la Gina, la Paula, la Gemma, la Mariona… I a Gràcia hi ha més dones ben actives en l’àmbit de la comunicació. El programa Ones de Dones, per exemple, ha rebut fins i tot premis; La Tortuga en té un bon grapat que escriuen bé; Gràcia Multimèdia està presidit per una dona…
Déu me’n guard de suggerir que el nostre director sigui cessat o, encara pitjor, obligat a sotmetre’s a una operació que el trastoquès contra els seus desitjos. Però, ja que els membres (mai millor dit) del Consell Editorial estem per opinar, doncs potser podem pensar si no valdria la pena que d’aquí a no gaire aconseguim que la nostra galeria de fotos tingui més cares alegres i amb els cabells tirant a despentinats com l’Eva, la Meritxell… O jo mateix, que en això ens assemblem.
18 febrer 2009
Paperassa
Una mudança és una bona ocasió per fer net i fer fora de casa tot de papers vells que, si no ens han servit de res en els anys precedents, difícilment ens serviran gaire en els anys a venir. En això estic.
Després d'omplir uns quants contenidors blaus, m'he quedat amb el que he anat considerant més essencial de tot el que acumulava. Per exemple, les postals de Nadal dedicades per l'Albert Musons: després de molt de temps als calaixos han adquirit, malauradament, un valor molt especial.
Els papers també m'han recordat bons viatges, meus i d'amics que em van anar enviant postals quan –glups!- encara no existia ni el correu electrònic, ni els blogs, ni el facebook…
I també les primeres feines, i tota la gent que he anat coneixent. I alguns reportatges que valdria més no haver escrit, i esborranys d'articles que mai no heu vist publicats.
A més de feines, alguna bona feinada, com la que vam fer amb el Gerard Maristany per a la revista commemorativa del 20è aniversari de Carrer Gran: un dossier complet sobre l'evolució de la vida política del districte, amb retalls del Gràcia Express, del mateix Carrer Gran, i de publicacions posteriors, com el Gràcia6. Falta, és clar, l'Independent, que tot i tenir una edat, és massa jove per sortir en aquells papers.
I els cartells de promoció del Gracia6, i els logos de l'Orquestra de Cambra Vila de Gràcia, i els primers programes del cicle Nits Clàssiques, i el primer guió del Menú de Clàssica de Ràdio Gràcia, i… Podria posar-me tendre i dir que m'ha agafat enyorança d'aquells temps que no tornaran, i que m'he entristit. Però no. La veritat és que l'experiència mola, potser perquè ja no puc distingir ja quina part de la paperassa és Pep, quina Guillem, quina Albert, quina Gerard, quina molts altres que han anat deixant papers per la meva vida. Benvinguts siguin els seus records!
(Publicat a L'Independent)
Després d'omplir uns quants contenidors blaus, m'he quedat amb el que he anat considerant més essencial de tot el que acumulava. Per exemple, les postals de Nadal dedicades per l'Albert Musons: després de molt de temps als calaixos han adquirit, malauradament, un valor molt especial.
Els papers també m'han recordat bons viatges, meus i d'amics que em van anar enviant postals quan –glups!- encara no existia ni el correu electrònic, ni els blogs, ni el facebook…
I també les primeres feines, i tota la gent que he anat coneixent. I alguns reportatges que valdria més no haver escrit, i esborranys d'articles que mai no heu vist publicats.
A més de feines, alguna bona feinada, com la que vam fer amb el Gerard Maristany per a la revista commemorativa del 20è aniversari de Carrer Gran: un dossier complet sobre l'evolució de la vida política del districte, amb retalls del Gràcia Express, del mateix Carrer Gran, i de publicacions posteriors, com el Gràcia6. Falta, és clar, l'Independent, que tot i tenir una edat, és massa jove per sortir en aquells papers.
I els cartells de promoció del Gracia6, i els logos de l'Orquestra de Cambra Vila de Gràcia, i els primers programes del cicle Nits Clàssiques, i el primer guió del Menú de Clàssica de Ràdio Gràcia, i… Podria posar-me tendre i dir que m'ha agafat enyorança d'aquells temps que no tornaran, i que m'he entristit. Però no. La veritat és que l'experiència mola, potser perquè ja no puc distingir ja quina part de la paperassa és Pep, quina Guillem, quina Albert, quina Gerard, quina molts altres que han anat deixant papers per la meva vida. Benvinguts siguin els seus records!
(Publicat a L'Independent)
15 gener 2009
Cançons de bressol
Cançons de bressol
Ahir vaig conéixer la Chloe, la filla de la Gina Pol. Parlant, parlant, vam arribar a la conclusió que ratlla ja una mica que totes les joguines de nadó portin la mateixa musiqueta: la típica cançó de bressol de Johannes Brahms. I més, quan aquests nadons viuran el que vingui després de l’època de l’mp3. Per què les joguines no tenen un repertori més ampli??????
Ja posats, la Gina em va preguntar si conec altres cançons de bressol, més enllà de les populars catalanes o d’altres indrets. De seguida em va venir al cap la Canción de cuna para dormir a un negrito, de Xavier Montsaltvatge. Vaig decidir fer-li un CD amb cançons de bressol ben maques. He començat a fer recopilació i ja tinc un tast que vull compartir amb vosaltres. Guardeu-vos aquest article als Favoritos, i mai que tingueu insomni us el podeu posar de fons!
La primera cançó de bressol, ja l’he esmentada: la Canción de cuna para dormir un negrito, que és una de las Cinco Canciones Negras de Xavier Montsalvatge. Cantada per la Victòria dels Àngels és una delícia (la presentadora i els aplaudiments tallen el rotllo, vale, però podeu saltar directament al segon 50, que és quan comença lu bo):
Per no sortir del país, també és inspiradíssima la Nana de Manuel de Falla que aquí podeu sentir cantada per la Teresa Berganza, amb acompanyament de guitarra:
Una de força habitual és la Wiegenlied de Schubert. Repeteixo veu, la de Victòria dels Àngels, que també aquí està fabulosa:
Però no totes tenen perquè ser cantades: aquí va una per a violí i piano, de Maurice Ravel:
I una de les meves, preferides: l’Aria de les Variacions Goldberg de Bach, que segonsla versió per a clavicèmbal de Pierre Hantaï:
I, ni que sigui per acabar, la cançó de bressol de Brahms, la més mítica i trillada de totes. Però ben cantada és tan maca… Sí, altre com per la Victòria dels Àngels, què passa?
Ara m’adono que aquest post és ben bé un fracàs: totes aquestes cançons són tan maques que em veig simplement incapaç d’adormir-me mentre les escolto!
Ahir vaig conéixer la Chloe, la filla de la Gina Pol. Parlant, parlant, vam arribar a la conclusió que ratlla ja una mica que totes les joguines de nadó portin la mateixa musiqueta: la típica cançó de bressol de Johannes Brahms. I més, quan aquests nadons viuran el que vingui després de l’època de l’mp3. Per què les joguines no tenen un repertori més ampli??????
Ja posats, la Gina em va preguntar si conec altres cançons de bressol, més enllà de les populars catalanes o d’altres indrets. De seguida em va venir al cap la Canción de cuna para dormir a un negrito, de Xavier Montsaltvatge. Vaig decidir fer-li un CD amb cançons de bressol ben maques. He començat a fer recopilació i ja tinc un tast que vull compartir amb vosaltres. Guardeu-vos aquest article als Favoritos, i mai que tingueu insomni us el podeu posar de fons!
La primera cançó de bressol, ja l’he esmentada: la Canción de cuna para dormir un negrito, que és una de las Cinco Canciones Negras de Xavier Montsalvatge. Cantada per la Victòria dels Àngels és una delícia (la presentadora i els aplaudiments tallen el rotllo, vale, però podeu saltar directament al segon 50, que és quan comença lu bo):
Per no sortir del país, també és inspiradíssima la Nana de Manuel de Falla que aquí podeu sentir cantada per la Teresa Berganza, amb acompanyament de guitarra:
Una de força habitual és la Wiegenlied de Schubert. Repeteixo veu, la de Victòria dels Àngels, que també aquí està fabulosa:
Però no totes tenen perquè ser cantades: aquí va una per a violí i piano, de Maurice Ravel:
I una de les meves, preferides: l’Aria de les Variacions Goldberg de Bach, que segonsla versió per a clavicèmbal de Pierre Hantaï:
I, ni que sigui per acabar, la cançó de bressol de Brahms, la més mítica i trillada de totes. Però ben cantada és tan maca… Sí, altre com per la Victòria dels Àngels, què passa?
Ara m’adono que aquest post és ben bé un fracàs: totes aquestes cançons són tan maques que em veig simplement incapaç d’adormir-me mentre les escolto!
23 desembre 2008
Santa Maria de Gràcia recupera la tradició del Cant de la Sibil•la abans de la Missa del Gall
Aquesta setmana, a més del'habitual columna (que trobareu en l'entrada anterior), l'Independent obre la secció de Cultura amb un article meu sobre la recuperació del Cant de la Sibil·la a Gràcia. Si el 24 de desembre a la nit no teniu plans, hi esteu convidats!
Santa Maria de Gràcia recupera la tradició del Cant de la Sibil·la abans de la Missa del Gall
La Federació Festa Major i l’Orfeó Gracienc han volgut que aquest any soni a Gràcia el Cant de la Sibil·la, costum pràcticament extingit des que el Concili de Trento el va prohibir l’any 1563. L’Orfeó, amb la soprano Marga Mingote, cantarà també nadales i estrenarà una obra del seu director, Poire Vallvé, el motet Hodie Christus Natus est.
El Cant de la Sibil·la és una tradició medieval que en el seu moment va estar molt arrelada a tots els territoris de la Corona Catalanoaragonesa. Es tracta d’una obra musical basada en les profecies de les Sibil·les que es van considerar anuncis del naixement de Jesús. Per això es cantava durant el Nadal a les esglésies.
La caiguda en desgràcia del Cant de la Sibil·la es va produir al Concili de Trento (1563), en què es va voler defensar el catolicisme dels moviments herètics. Les Sibil·les, personatges pagans de la cultura precristiana, van caure de la llista del que es considerava purament catòlic.
Actualment, la tradició del Cant de la Sibil·la es manté a les Balears, però a Barcelona -fins aquest any- només la basílica de Santa María del Mar ha estat un referent continu per als amants d’aquesta música.
La soprano Marga Mingote serà l’encarregada de posar veu a la profetessa. L’Orfeó Gracienc hi participa, i a més prendrà part de la missa del Gall, cantant nadales i estrenant el motet Hodie Christus Natus est, de temàtica nadalenca, compost pel seu director, Poire Vallvé. Actuaran acompanyats de Feliu Ribera (percussió), Anna Casademunt (viola da gamba), Quim Boix (xeremia i tarota) i Amaia Goñi (orgue).
Els qui aneu la nit de Nadal a Santa Maria de Gràcia, malgrat tot, no sereu tractats com a heretges: el Concili Vaticà II va flexibilitzar la presència de la música a les esglésies i ara anar a sentir el cant de la Sibil·la no és pecat, malgrat ser un gran plaer.
Santa Maria de Gràcia recupera la tradició del Cant de la Sibil·la abans de la Missa del Gall
La Federació Festa Major i l’Orfeó Gracienc han volgut que aquest any soni a Gràcia el Cant de la Sibil·la, costum pràcticament extingit des que el Concili de Trento el va prohibir l’any 1563. L’Orfeó, amb la soprano Marga Mingote, cantarà també nadales i estrenarà una obra del seu director, Poire Vallvé, el motet Hodie Christus Natus est.
El Cant de la Sibil·la és una tradició medieval que en el seu moment va estar molt arrelada a tots els territoris de la Corona Catalanoaragonesa. Es tracta d’una obra musical basada en les profecies de les Sibil·les que es van considerar anuncis del naixement de Jesús. Per això es cantava durant el Nadal a les esglésies.
La caiguda en desgràcia del Cant de la Sibil·la es va produir al Concili de Trento (1563), en què es va voler defensar el catolicisme dels moviments herètics. Les Sibil·les, personatges pagans de la cultura precristiana, van caure de la llista del que es considerava purament catòlic.
Actualment, la tradició del Cant de la Sibil·la es manté a les Balears, però a Barcelona -fins aquest any- només la basílica de Santa María del Mar ha estat un referent continu per als amants d’aquesta música.
La soprano Marga Mingote serà l’encarregada de posar veu a la profetessa. L’Orfeó Gracienc hi participa, i a més prendrà part de la missa del Gall, cantant nadales i estrenant el motet Hodie Christus Natus est, de temàtica nadalenca, compost pel seu director, Poire Vallvé. Actuaran acompanyats de Feliu Ribera (percussió), Anna Casademunt (viola da gamba), Quim Boix (xeremia i tarota) i Amaia Goñi (orgue).
Els qui aneu la nit de Nadal a Santa Maria de Gràcia, malgrat tot, no sereu tractats com a heretges: el Concili Vaticà II va flexibilitzar la presència de la música a les esglésies i ara anar a sentir el cant de la Sibil·la no és pecat, malgrat ser un gran plaer.
Cop de sabata
Aquí va la columna que aquesta setmana em publica l'Independent:
Cop de sabata
Difícilment es pot tenir un final de mandat pitjor que el que està protagonitzant aquestes setmanes George Bush. Després de vuit anys a la Casa Blanca, sap que el seu successor serà d’un altre partit, i això sol ja és símptoma d’alguna cosa. Però et poden passar coses pitjors al final d’una carrera política.
És pitjor, després de vuit anys, anar per les televisions plorant en les últimes entrevistes, perquè resulta que ara t’has adonat que els serveis d’intel·ligència (n’hem de dir així, què hi farem) et van colar una trola com una catedral quan et van dir que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva. I que tu t’ho vas creure i li vas fer creure a una colla d’amics (Blair, Aznar) que ara estan destronats.
És molt pitjor que el teu equip decideixi que en la teva darrera felicitació nadalenca com a president la protagonitzi… en Barney, el teu gos, com a ésser més assenyat de la Casa i l’únic que té idees sobre com posar la decoració nadalenca. Potser és simplement l’únic que té idees?
També és pitjor que els teus conciutadans consideren que ets el principi del final de l’imperi nordamericà, perquè t’has carregat la imatge que el teu país tenia a nivell internacional.
I és nefast saber que t’acomiades deixant una crisi mundial que han organitzat els teus bancs amb hipoteques-escombraries i estafes multimilionàries. És també molt fotut saber que tens més aturats que mai en un país en què perdre el treball equival a quedar-se tirat al carrer, sense cap suport públic i a més en molts casos sense assegurança mèdica. Però no crec que això el preocupi gaire, la veritat.
I m’he guardat per al final el pitjor de tot: que en l’última visita sorpresa que fas a l’Iraq –país que has contribuït a democratitzar i millorar, per molt que la gent d’allà s’entesti a dir que la intervenció militar ha anat fatal i tot està pitjor- t’acomiadin a cop de sabata en plena roda de premsa, amb totes les televisions enregistrant inevitablement la imatge. I que el llençador de la sabata sigui considerat un heroi a qui alguns pares ja ofereixen les seves filles en matrimoni.
L’Obama deu estar impacient per ocupar el càrrec de president, però m’atreviria a pensar que Bush no veu el moment de treure’s el càrrec del damunt. Difícilment podrà fer res per deixar una imatge que no sigui una caricatura.
28 setembre 2008
Gatets (bis)
Uffffff... Des que sóc a Madrid aquest blog està fataaaaal! Viam si aviat us explico les aventures per la capital... De moment, penjo l'article d'aquest mes a l'Inpendent...
.JPG)
Gatets (bis)
Fa un any i mig, vaig escriure en aquesta mateixa columna un article titulat "Gatets". Llavors jo no en tenia pas, de gats, però vista l'admiració que em desperten aquests animals molts van pensar que per casa meva en corrien uns quants.
El cas és que una mica més tard vam incorporar dos gatets estupendos, l'Ulisses i l'Aquil·les, a les nostres vides. Ara, que per qüestions de feina soc fora de casa de dilluns a divendres, són el que més trobo a faltar de Barcelona, sense cap mena de dubte.
Amb la família i els amics pots parlar per telèfon, xatejar via facebook o fins i tot veure'ls amb l'skype. Però les noves tecnologies difícilment aconseguiran que a 600 kilòmetres de distància un gat se'm tiri als peus perquè li grati la panxa una bona estona.
Tampoc aconseguiran reproduir la sensació que se m'enfili al llit en plena matinada i em desperti fent aquell rummm, rummm a l'orella. Com a molt, algun dispositiu podria arribar a simular els miols que fan quan els tanquem la porta, precisament perquè no vinguin al llit.
Trobo a faltar també que em vinguin a emprenyar al sofà, buscant el racó on quedar millor encaixats, encara que això impliqui immobilitzar-te. I
també trobo a faltar que m'ignorin quan sóc jo qui els busca per gratar-los o raspatllar-los una estona. O que assaltin la porta del despatx a esgarrapades quan sóc dins intentant concentrar-me per fer, entre altres coses, els articles de l'Independent.
Els gats, al contrari que als gossos, no se'ls pot donar una ordre i esperar que la compleixin sense dil·lació. La decisió final, indefectiblement, és sempre seva.
Rellegint tot el que acabo d'escriure, no entenc per què els trobo a faltar: miols de matinada, impertiències diverses, desobediència patològica... Però són tan monos i els tinc tan lluny!
22 juliol 2008
Laia Bonet
La vaig conéixer al Parlament, en temps d’efervescència estatutària que, de tan intensos, ara ens semblen remots. La descoberta d’un blog de cuina ens va portar a produir massivament trufes de xocolata amb taronja i menta que van tenir força èxit al Parlament. L’Estatut i la bona cuina, així com les passejades per París, el Pirineu de Lleida/Osca i Gràcia, van anar teixint una amistat que es va consolidant cada cop que posem els peus a la Nena.
Els mèrits de la Laia Bonet queden glossats en un dels darrers articles del Guillem Espriu, que està especialment orgullòs per la bona representació que l’agrupació socialista de Gràcia ha obtingut a la nova executiva nacional del PSC. Felicitats, doncs, a tots i a tu, Laia, només dir-te que això caldrà celebrar-ho simplement amb unes bones madalenes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
